Santiago Tarín: “Els casos més durs són aquells que no escrius”

Santiago Tarín (Barcelona, 1959) és un periodista que ha sabut combinar la seva passió per la informació amb un profund interès pels problemes socials que marquen l’agenda pública. La seva feina, que abasta des de l’anàlisi política fins a la investigació de temes socials i culturals, ha estat un reflex de la seva capacitat per comunicar i provocar reflexió en els lectors. Amb una formació sòlida i un compromís ferm amb el rigor informatiu, Tarín ha aconseguit guanyar-se el respecte en l’àmbit del periodisme.

Què li ha aportat el periodisme?

Crec que el periodisme és un dels millors oficis que es poden tenir. Si tens curiositat i interès, et permet conèixer gent molt diversa. Et dona la possibilitat de veure moltes realitats que, d’una altra manera, només veuries des d’una perspectiva sectorial. Els advocats veuen unes coses, els metges unes altres… però nosaltres ho podem observar des d’un punt de vista global.

A més, tens l’oportunitat de parlar amb persones molt diferents: des de premis Nobel de literatura fins a delinqüents, missioners, persones que treballen amb els més humils o grans empresaris. Tot plegat et dona una riquesa que no es troba fàcilment en altres àmbits. Si ho saps aprofitar, és una experiència meravellosa.

Vostè va redactar articles sobre un dels moments més difícils de la història d’Espanya: l’època d’ETA. Com ho va viure?

Es viu com es pot. Vas transitant i intentant sobreviure emocionalment a tot allò, que avui sembla gairebé oblidat. Però va passar. Jo hi era, per exemple, a l’atemptat de l’Hipercor i també a Vic. Són coses que no pots oblidar mai.

Va ser una època molt dura, molt difícil. Assisties a molts enterraments, veies moltes víctimes…  Ho vius amb una intensitat que potser no trobes en altres àmbits de la professió. I amb molt dolor. El periodista, en aquests casos, no només ha de saber escriure, també ha de tenir una gran fortalesa mental.

Creu que és indispensable tenir una forta capacitat emocional per fer de periodista?

El que ha de tenir un bon periodista, com explico al llibre, és la capacitat de veure més que mirar i d’escoltar més que sentir. Això és el que dona veritable valor al que fem. També has d’entendre que comprendre no és justificar. Aquesta distinció és fonamental.

La nostra feina s’assembla una mica a la d’un advocat o un metge: no et pots endur la feina a casa. O, si més no, has d’intentar no fer-ho, perquè el que veus cada dia pot arribar a ser devastador. Per això, aquests tres oficis acostumen a tenir un humor molt negre. És una manera d’exorcitzar els teus dimonis.

Tot i així, hi ha casos que li han perseguit fins a casa?

Sí, i tant. Però al llibre explico que, per a un reporter com jo —i suposo que això li passa a qualsevol periodista—, els casos més durs són aquells que no escrius. I jo me n’he endut dos que porto dins per sempre, perquè van ser dos articles que no vaig arribar a publicar.

Al llibre també esmenta “el Vaquilla”, un personatge conegut, i explica que va viure de prop un motí que ell va promoure a la Modelo. Com es viu una situació com aquella?

Sense pensar-ho gaire, la veritat. Mai no vaig creure que pogués passar-me res.  Quan va passar el conegut “motí”, el meu company Rafa i jo ens vam mirar i vam dir: “Doncs vinga, endavant.” I vam entrar a la presó. Mai vam pensar que allò pogués acabar en tragèdia. Després, un cop dins, sí que hi va haver un moment de tensió, però al final tot va sortir bé: els funcionaris van sortir il·lesos i nosaltres vam poder fer la nostra feina.

Molts dirien que va ser molt valent.

No ho crec. Jo més aviat diria que vam ser una mica inconscients. No crec que fos un acte de valentia. No era una qüestió d’heroisme, simplement va ser: “Els presos demanen que entrin dos periodistes i alliberaran dos funcionaris.” Ens vam mirar i vam dir: “Doncs nosaltres hi anem.” I ja està. No li vam donar més voltes.

I com es va organitzar tot?

Es va muntar una unitat mòbil al pati. Els tècnics van tirar uns 100 metres de cable fins a la porta de la Cinquena Galeria. Recordo que era just abans del butlletí de les cinc de la tarda. Van sortir dos funcionaris, van entrar en Rafa, l’advocat del Vaquilla i jo. Quan es va tancar la porta de ferro darrere meu, vaig pensar: “Ai, ai, ai, ara estic dins i ja no surto quan vull.”

Com era l’ambient dins la galeria?

El primer que vaig veure va ser un tipus molt alt, encaputxat, amb un punxó al coll d’un funcionari. El va deixar anar quan es va tancar la porta. Jo em vaig quedar mut, literalment sense veu. La vaig recuperar una hora després. L’entrevista la va fer Rafa. Després d’una estona, la connexió es va tallar i els presos es van alterar molt. Al final, després d’una hora i mitja, ens van deixar sortir.

Quina era la seva impressió del Vaquilla?

Sempre he pensat que el personatge es va cruspir la persona. El vaig veure cara a cara aquell dia i altres vegades als judicis. El seu currículum criminal no era tan greu com el d’altres. No transmetia violència. En canvi, hi havia presos darrere que no deien res, però només amb la mirada sabies que aquells sí que et podien fer mal.

Creus que si hagués nascut en un altre entorn, la seva vida hauria estat diferent?

Segur. Era intel·ligent. Però va néixer en barraques, i la família el feia fora de casa amb nou anys. Robava cotxes sent tan petit que havia de posar coixins per arribar als pedals. Jo vaig tenir sort: vaig néixer en un barri normal, vaig estudiar i menjar calent sempre. Si hagués nascut com ell, potser hauria acabat igual o pitjor.

Al llibre també parla del fenomen quinqui. Què era exactament?

Era una expressió de la desesperació social. Barris marginals, heroïna i violència. Van crear una subcultura: cinema quinqui, música,… Era el western crepuscular de la nostra societat. I després van desaparèixer: entre la droga, la policia i els plans socials que van eliminar les barraques.

I com compara aquella Barcelona amb la d’ara?

Els anys 80 eren molt més violents. Els atracaments a bancs eren a trets. Es robaven farmàcies per aconseguir metadona. Ara hi ha delictes, sí, però la majoria són entre bandes o violència domèstica. Aleshores, et podia tocar a tu, al mig d’un atracament qualsevol. Ara, en canvi, la delinqüència sembla més lluny del ciutadà del carrer.

Comença el llibre explicant el per què del títol i després comences amb un dels primers casos que més em va impactar, el Mula. Per què comences amb ell?

Un dia, netejant l’estudi del meu pare, vaig trobar una foto del Mula. Aquesta imatge surt al llibre perquè la foto és un retrat d’una època, no cal ni parlar, no? O sigui, poses aquesta foto i l’any sota i és com si algú t’estigués explicant com era Espanya el 1954 per la manera de vestir i per tot en general.

El llibre està més orientat cap a un àmbit periodístic o literari?

He intentat fer ambdues coses a la vegada, perquè en successos i tribunals, pots expressar-te literàriament. Cada informació és com un mini relat o un mini guió. Això et permet utilitzar les eines de l’escriptura creativa, una cosa que no pots fer en altres seccions més formals.

Com va ser el procés de creació del llibre?

El llibre va tenir una llarga gestació, tot i que el procés de redacció va ser ràpid, perquè tot el que vaig anar guardant durant anys dels casos que més em van cridar l’atenció estava preparat. No eren necessàriament els casos més mediàtics, però guardava les meves notes, documentació, i comentaris de les persones que els havien viscut. Al final, vaig acabar amb una llista de 20 casos, dels quals vaig triar els més complets per no allargar el temps d’escriptura, ja que tenia ganes de publicar.

Què li va motivar a escriure sobre els anys 80?

Va ser una necessitat, no per nostàlgia, perquè no sóc molt partidari de la nostàlgia, però sí perquè van ser els anys de la meva joventut i la meva etapa més atractiva com a periodista, on vaig aprendre-ho tot. Va ser també una dècada molt important per la veritable transició. Vam començar el 75, però la transició es va fer durant els anys 80, amb violència social, terrorisme, grans canvis socials i el destape. Va ser un canvi brutal. Tenia molta necessitat de recuperar aquell període i d’explicar-ho, no només per mi, sinó també com una mena d’obligació.

Té en ment escriure un altre llibre?

Sempre tinc un altre llibre en ment. De fet, hi ha una novel·la gairebé acabada, però que no té res a veure amb aquest llibre. També hi ha un altre llibre que ja està acabat, i que sortirà aviat. No té res a veure amb els successos, sinó que té a veure amb la història. Vaig ser jurat del premi d’Història Ciutat de Barcelona i vaig rebre l’encàrrec d’escriure la història d’una biblioteca de la ciutat. Això ja està fet i suposo que sortirà aviat. Sempre hi ha coses en ment. Cal mantenir la ment ocupada, perquè si no, et fas vell.

Parla al llibre dels “yonquis dels furts”. Vostè és yonqui d’alguna cosa?

Soc yonqui de la curiositat. M’agrada molt llegir i quan llegeixo alguna cosa, em ve la necessitat d’investigar-la. Això és el que em va deixar el meu pare, una biblioteca i la curiositat. Hi ha vegades que llegeixo coses en llibres i penso: “Aquí hi ha una història” i em ve la necessitat de saber més. Sóc un yonqui tremendo de veure, llegir, de viure, de conèixer gent.

La curiositat li ha portat a…?

Jo crec que la curiositat és la base d’un periodista. És el fonament. Però clar, aquesta curiositat et pot fer anar més enllà i fer-te creure coses que potser et poden posar en el punt de mira. És llavors quan et qüestiones si has fet el correcte.