Lleure socioeducatiu, els drets comunitaris o els interessos privats

ARTICLE ENVIAT PEL NOSTRE OIENT LLUIS MORALES, PSICÒLEG:

Ens hem acostumat a que cada cert temps empreses privades amb ànim de lucre optin a concursos públics per tal de gestionar serveis dirigits a les persones, en el cas d’avui parlem d’infància i adolescència. No es tracta de satanitzar el sector privat, doncs en el seu moment van realitzar una feina acceptable, però si que cal fer una revisió a fons del que està succeint en els últims anys en el sector del lleure socioeducatiu, un àmbit que de vegades no hi donem la suficient importància però que es cabdal en el desenvolupament de les persones fora de l’educació formal.

Fa unes dues dècades que algunes professionals rondem casal infantils i espais d’adolescents i joves, i podem dir que a dia d’avui estem pitjor que fa uns anys, i sembla que la trajectòria es seguir amb la viabilitat econòmica en comptes de la tècnica a l’hora de cedir (a través de licitacions) aquesta responsabilitat a empreses del sector, que tothom sap, el seu objectiu es obtenir guanys.

Més enllà de la trama publico privada, cal aterrar i parlar de quin és el dia a dia en molts dels espais que he esmentat i quina és la experiència de les professionals que hi treballem cada dia al territori.

Per començar una dada, cap de les professionals que porten més de cinc anys al sector en l’atenció directa amb població infanto juvenil està satisfeta amb les seves condicions laborals, veiem el perquè de tot plegat, que no tot són els sous:

1) Poques vegades es supleixen les vacants que es generen quan una companya no pot venir a treballar.

2) Existeixen dobles taules de drets laborals entre persones d’un mateix projecte (sous, vacances i altres aspectes de millora).

3) En alguns casos, empreses privades tenen una plantilla que no té la formació específica, per exemple algú amb una formació que no sigui de educació social o psicologia pot dirigir un espai infantil.

4) Constant rotació de personal, degut a la precarització del sector.

5) La pressió que rebem les persones amb una trajectòria professional de dècades per tal que “marxem” i així estalviar costos empresarials.

6) La col·locació de persones afins en llocs de feina, que requereixen ser competents i no familiars o amigues de l’empresa o l’administració. Aquest punt es important pel risc que suposa treballar amb determinada població de risc o vulnerada i no estar preparada.

7) Les retallades en personal de suport per a les persones amb Necessitats Educatives Especials, sobretot en temporades de vacances escolars.

8) L’exigència (per part de superiors) de no parlar d’algunes vulneracions de drets que pateixen infants i adolescents (femenines) en determinades zones.

9) Encadenació de contactes temporals.

10) La realització de tasques no reconegudes en els convenis i ni tampoc en les categories professionals.

Per aquestes i altres raons, el lleure socioeducatiu ha de ser replantejat com un projecte on les persones que hi participen en siguin el centre i puguem garantir una atenció de qualitat, doncs en molts casos aquests infants i joves només tenen de referència a les persones professionals que hi treballem. Sabem que és complicat, doncs són molts anys de tenir la visió que el lleure socioeducatiu no és imprescindible pel desenvolupament, sobretot per part d’institucions i les gestores dels serveis, però per tal de poder revertir la situació cal evidenciar que si, que el lleure socioeducatiu va de drets, i no pas d’interessos.