Ariann Music: “No busco viralitat, sinó emoció”

Després d’anys veient-la créixer a través de les xarxes socials i escoltant la seva evolució musical, Ariadna Cabrero, coneguda com a Ariann Music, torna amb una nova proposta que ha sorprès molts: el bolero.

Acabes de llançar una nova cançó, Fuiste tú, que ha tingut una gran acollida. Com et sents?

Estic súper contenta. Com ja he dit en altres entrevistes i també als meus fans directament, aquesta etapa de la meva carrera m’omple moltíssim. És un gènere que mai havia interpretat, però que escolto cada dia. Poder cantar-lo és una cosa meravellosa. Sento que m’inspira molt més que altres estils. És un gènere més romàntic i, per a mi, molt especial. També he fet molta publicitat orgànica, cuidant que no semblés publicitat. I la lletra és romàntica, sincera, explica una història real. Crec que això connecta molt.

Quan va començar la teva relació amb la música?

Des de ben petita. Vaig començar a cantar amb 3 anys i als 4 ja tocava el violoncel. Estic molt agraïda, perquè encara que en aquell moment no vaig decidir per mi mateixa, avui sé que sense la música no sabria viure.

T’hem vist créixer a través de les xarxes socials, i, també, inevitablement, tots aquests anys t’han relacionat amb el teu germà. Ha estat difícil desvincular-te d’aquesta imatge?

No, realment no. Jo no comparteixo contingut amb ell, i el que faig, ho faig perquè vull. Al final, és la meva família, però la meva carrera és meva i la gent ha d’entendre això.

Has provat diversos gèneres. Què té el bolero que no tenen els altres?

He fet de tot: pop, afro… Però el bolero em fa feliç. És el gènere on més destaca la meva veu. Em sento còmoda, satisfeta i emocionada. Estic en un moment en què per fi faig el que realment estimo. No busco viralitat, sinó emoció.

I no t’han dit que “els boleros ja no es porten tant”?

Sí, és clar. Sempre hi ha qui et diu que pot ser complicat. Però, com pots saber si funcionarà si no ho proves? El reggaeton tampoc era industrial fins que va esclatar. Per què no podrien tornar els boleros? A la seva època eren tendència. Potser ara, amb 19 anys, em toca a mi portar-los de tornada.

Ets tu qui escriu les lletres de les teves cançons?

Moltes sí, i d’altres les componc amb el meu productor. Ens asseiem junts i surten coses molt boniques. Normalment m’inspiro en vivències meves o de persones properes. Per exemple, el pròxim tema està inspirat en la relació de la meva mare amb la seva parella actual, amb qui té força diferència d’edat. Vull parlar d’aquest tipus d’amor que la societat a vegades no entén.

Has mencionat també al teu pare. Va ser difícil parlar d’ell públicament?

Gens. Estic molt orgullosa d’ell. Encara que ja no està amb mi, el sento molt present. La cançó que li vaig dedicar, Dame una señal, és una manera d’incloure’l en el que més ens unia: la música.

Les teves lletres són molt personals. No fa vertigen que la gent conegui tant de tu?

No. Soc molt transparent. Tot el que escric té un significat, una història. Crec que això és el bonic de la música, que surti del cor.

Quins artistes t’inspiren en aquest nou camí del bolero?

Luis Miguel, Tamara, Rocío Dúrcal… Vull que els meus boleros sonin clàssics, que tinguin aquell so d’abans. Vull retornar-li el lloc al bolero.

A les teves cançons, parles molt de l’amor. Precisament, la teva relació de parella ha estat molt estable des de molt joves. Quin és el secret?

(Riu) L’estimo moltíssim. El més important és tenir a la persona que estimes al teu costat, cuidar els detalls, parlar, escoltar… És la meva parella, el meu amic, el meu tot. Ens donem suport sempre i això és fonamental. M’acompanya, igual que jo a ell, sempre.

Somies amb omplir estadis?

És clar, seria brutal. Però ara mateix prefereixo sales petites, íntimes. Sentir de prop el públic, poder abraçar-los. Això és màgic. Si un dia arriba un estadi, genial, però no tinc pressa.

Tens algun ritual abans de sortir a l’escenari?

No soc gaire supersticiosa, però acostumo a fer un petó a la meva parella, una abraçada a la meva mare, i cridar amb els meus ballarins: “Un, dos, tres, brutal!”. Cada concert és diferent.

Et veus sempre vivint de la música o tens un pla B?

Em veig sempre dins la música. Soc molt tossuda. A més de cantar, toco el violoncel, faig classes… Tinc mil plans B. Però el meu pla A sempre és la música. I sé que funcionarà, perquè l’estimo massa.

Com gestiones les crítiques?

Fa tants anys que estic en això que ja no m’afecten. Hi ha gent que necessita criticar, i ja està. Però jo segueixo amb el meu. El més important és continuar treballant des de la veritat.

Quina diries que és la teva gran meta a la vida?

La meva gran meta és poder fer música tota la vida, viure’n, i que les meves cançons acompanyin la gent en moments importants. No busco fama buida, sinó deixar empremta als cors. Vull que d’aquí molts anys algú digui: “Aquesta cançó em va marcar”. Això seria el més gran per a mi.