Café Quijano: tres veus i una ànima

Hi ha nits que no es poden explicar, només sentir. Nits que no es viuen amb els ulls, sinó amb la pell, amb el cor. Ahir al Gran Teatre del Liceu, Café Quijano va regalar una d’aquestes nits que es queden a dins, que abracen i no s’obliden mai.

Amb l’escenari il·luminat amb una calidesa íntima, van començar les primeres notes. Boleros. No soy yo, Me dejaste solo, No me reproches, Qué será de mí, Me enamorás… 40 minuts de música tendra i honesta, de ferides obertes i petons que mai no marxen del tot. Tres veus i una sola ànima. Tres germans que, des de fa 28 anys, viuen junts la passió de la música.

“Fa 28 anys que estem junts. 28 anys assajant. Preparant-nos per fer-ho aquesta nit tan bé com puguem”, va dir Manuel Quijano amb una emoció transparent. I va afegir, mirant el públic i l’escenari amb una lluentor als ulls: “Moltes vegades vam somiar d’actuar en llocs com aquest. Els somnis es fan realitat.” I tant que sí. El Liceu va ser testimoni d’un d’aquests somnis fets realitat, compartit amb un públic absolutament rendit.

Entre cançó i cançó, els Quijano parlaven amb el cor. “Per un mal d’amors, un bolero”, deixava anar Manuel, com si ho digués només per a tu. I una altra frase que va fer tremolar molts cors: “Vam escollir una cançó que ens agradaria protagonitzar. És una cançó d’un amor per a l’eternitat. Quina fortuna la del benaurat que té al costat algú que, amb una mirada, t’enamora.”

I quan el públic ja flotava en aquesta atmosfera de dolçor i nostàlgia, la nit va fer un gir inesperat. De sobte, va esclatar l’energia. Els boleros van donar pas al pop, al rock llatí, a la festa absoluta. La Lola, Tequila, Desde Brasil, La Taberna de Buda. La gent es va aixecar, va cridar, va cantar com si no hi hagués demà. Les parets del Liceu, acostumades a òperes solemnes, vibraven amb una alegria desbordada. I Café Quijano, entregats, no van deixar que decaigués ni un sol segon.

El concert va ser molt més que una actuació: va ser una celebració de la vida, de la música i del que ens fa humans. Amor, desig, records, rialles, llàgrimes. Tot en una mateixa nit, en un mateix escenari.

Ahir, al Liceu, Café Quijano no només va cantar. Va acariciar ànimes.