Descoberta una pedrera romana del segle III–I aC a la falda de Montjuïc

Una intervenció arqueològica preventiva realitzada amb motiu de la construcció d’un bloc de vivendes a la cantonada dels carrers Ferrocarrils Catalans i Vilageliu i Gavaldà, al barri de la Marina de Port de Sants‑Montjuïc, ha posat al descobert un tram de pedrera romana datat entre els segles II i I aC, considerat una de les pedreres més antigues documentades a Europa continental.

Dades arqueològiques i conservació

• La pedrera, excavada en gres blanc quarsític del Miocè, mesura aproximadament 30 m de llarg, 5 m d’alçada i 4,5 m d’amplada.

• S’hi observen marques d’extracció romanes (picades, tascons i empremtes d’eines metàl·liques), així com possibles suports per a bastides o grua.

• S’ha decidit conservar un fragment de 8 m × 3 m al nivell de la segona planta soterrània del nou edifici, complementat amb treballs de fotogrametria per crear un model 3D d’ús divulgatiu i investigador.

Context històric i geològic

La pedrera forma part del conjunt explotat en època ibèrica i romana a Montjuïc, que va subministrar pedra no només per a la ciutat de Barcino, sinó també per a colònies properes com Betulo (Badalona) i Iluro (Mataró). Els darrers rastres arqueològics connecten amb pedreres ja documentades l’any 1990 de fins a 50 m de longitud i 10 m d’alçada, cosa que evidencia una explotació continuada al llarg de segles.
Geològicament, Montjuïc és una formació sedimentària d’uns 15 milions d’anys. Les tècniques d’explotació romanes també han deixat empremtes ibèriques superposades: abocaments de rebuig d’activitats domèstiques sobre nivells arqueològics, testimoniant diversos estrats culturals.

Repercussions i futur

• Aquesta troballa reforça la comprensió de la transformació i expansió de Barcelona en època romana, amb Montjuïc com a font clau de recursos materials.

• Els estudis posteriors de materials ceràmics i anàlisis paleoambientals, previstos per als propers mesos, permetran matisar la cronologia i comprendre millor les tècniques d’explotació i la vida quotidiana d’aquella època.

• La incorporació d’aquest element patrimonial dins de la nova construcció mostra un compromís amb la preservació i la democratització del patrimoni arqueològic, reforçant el dret col·lectiu al coneixement històric i l’accés púbic a la memòria comuna.

En definitiva, aquesta descoberta no és només una finestra privilegiada al passat de la ciutat, sinó també un exemple vibrant de com combinar urbanisme i preservació històrica de manera justa i participativa.