Ernest Riveras: “El més difícil ha estat saber tallar”

Entrevista al periodista Ernest Riveras Tobia.

 

 

Ernest Riveras Tobia (Barcelona, 1964) és una de les figures més destacades del periodisme esportiu a Espanya, amb una trajectòria de més de tres dècades vinculada a la cobertura de grans esdeveniments internacionals. Al llarg de la seva carrera ha estat present en disciplines tan diverses com el motociclisme, l’atletisme, la natació, el tennis o, fins i tot, els Jocs Olímpics.

Amb un estil narratiu rigorós i divulgatiu, Riveras ha combinat sempre la passió per l’esport amb una mirada crítica i contextualitzada. Ara presenta el seu nou llibre, La historia oculta de los Juegos Olímpicos, on analitza els aspectes menys coneguts i sovint silenciats de la cita olímpica.

Ernest et costa parlar de tu i del que has fet, però aquest llibre és molt especial.

Doncs sí, la veritat és que em costa parlar de mi i del que he fet, però estic content, perquè ha estat una manera de culminar aquesta aventura que ha estat la preparació dels Jocs de París. La televisió, per la seva immediatesa, no em va donar l’oportunitat d’explicar-ho amb profunditat, i poder-ho fer ara en un llibre, amb la intenció que arribi a les noves generacions, a gent jove o no tan jove, perquè s’enamorin de l’olimpisme com jo, ha estat un plaer. De debò.

Per situar-nos una mica, quan comença tot plegat? Quan et diuen: “Ernest, t’ocuparàs dels Jocs Olímpics”?

Vaig estar deu anys en el món de MotoGP, tant a Movistar com a Telefònica, DAZN i Dorna, després d’haver treballat a Televisió Espanyola. Per diversos motius, vaig tornar a TVE el gener del 2024 amb un objectiu clar: tornar a participar en uns Jocs Olímpics, en aquest cas, els de París.

Com que soc un apassionat de les dades, vaig començar a recopilar informació. A Teledeporte fèiem un programa olímpic quinzenal, i d’allà vaig anar recuperant moltíssimes coses. Va ser com obrir una porta i, un cop a dins, en trobava una altra, i una altra… i així successivament. A poc a poc, vaig començar a pensar: “Això potser podria ser un llibre.”

Com ha estat aquest trajecte? Escriure aquest llibre ha estat fàcil?

Dir que ha estat fàcil no seria just, però tampoc ha estat difícil. El llibre té 412 pàgines, i n’hi havia més, però les vaig haver de treure perquè no es fes massa feixuc. Ha estat un procés gradual, que ha anat creixent dia rere dia.

I just aleshores, quan estava escrivint aquest llibre, per una d’aquelles casualitats de la vida, em va sonar el telèfon. Era l’editora del llibre que vaig publicar l’any 2008 sobre Jorge Lorenzo. Recordo que em va dir: “T’he vist per la tele fent els Jocs, estàs en forma. Hauríem de fer alguna cosa.” I li vaig respondre: “Maria, tinc un llibre gairebé fet.” I ella, sorpresa, va contestar: “Com dius?” Finalment, vam quedar per prendre un cafè i gairebé ja estava fet. Només calia cosir-lo una mica.

Has estat vuit mesos investigant. Quin ha estat el repte més gran d’aquest procés?

Sobretot, sintetitzar. Cada cop que obria una porta, trobava un nou jardí. Buscava una cosa i en descobria una altra. I així, en cadena. El més difícil ha estat saber tallar.

Jo, personalment, no vaig voler utilitzar la intel·ligència artificial. Potser d’aquí a uns anys no passarà res, però volia que aquest llibre portés l’etiqueta de “no he fet servir IA.” Ximpleries meves, potser, però ho vaig fer així. Tot ho vaig investigar jo mateix perquè m’apassionen els Jocs Olímpics i tenia molta informació al cap. Al cap i a la fi, crec que només havia de confirmar que tot aquell contingut fos correcte.

Què és el que més et fascina després de documentar-te tant?

Després de tants anys, els Jocs no em sorprenen gaire. Ja em van captivar de petit, l’any 77. En aquella època, tenia 12 anys —encara no havia fet els 13— i la meva mare em va regalar un llibre sobre els Jocs de Mont-real per Sant Jordi. Cada pàgina que llegia m’agradava més que l’anterior. Em va enganxar.

Des d’aleshores, res m’ha deixat de sorprendre, perquè tot és meravellós. És impressionant veure com, cada quatre anys, durant setze dies, 206 comitès olímpics i 10.500 atletes fan que tot el planeta miri cap a una sola ciutat. És màgia. Gent que no mira un esport en tot l’any, de sobte hi queda enganxada. Per a mi, l’objectiu és que la gent visqui aquesta passió. M’agradaria que algú em digués d’aquí a 20 anys: “Jo em vaig comprar el llibre d’Ernest Riveras Tobia i, des d’aleshores, estic enganxat a l’olimpisme.” Aquest seria el millor premi.

Has fet una vida molt moguda, sempre viatjant, sempre en ruta.

Totalment. Enguany farà 40 anys que vaig començar a la ràdio. El 1986 ja treballava de manera professional i el 1988 vaig entrar a la televisió. Des d’aleshores, sempre he fet retransmissions. Sempre he tingut una vida molt nòmada. No obstant això, ara, amb els retalls, cada cop hi ha més corresponsals de plató.

Tot i això, ser una persona nòmada t’ha permès conèixer moltes persones. Hi ha hagut algun esportista que hagi captat totalment la teva atenció?

Un dels primers grans noms que recordo haver vist en acció, tot i que no estic del tot segur de si ho vaig presenciar en directe, va ser Mark Spitz. Però, per descomptat, abans d’ell, Jesse Owens es perfila com una figura clau per a tots, tot i que no vam poder veure la seva competició, ja que va tenir lloc el 1936.

Recentment, he tingut l’oportunitat de coincidir amb tres grans icones, i em puc atrevir a dir que aquests tres, sense restar mèrit a molts altres, són els que més m’han marcat. Parlo de figures contemporànies com Michael Phelps, Usain Bolt i Simone Biles. Tot i això, si faig un recorregut històric, segur que apareixerien altres noms rellevants, però aquests tres, per la proximitat, han deixat una empremta profunda.

És evident que gaudeixes molt quan parles d’aquests grans atletes. Ara bé, la teva perspectiva professional respecte a la història olímpica ha canviat després d’investigar més a fons sobre els Jocs Olímpics?

No hi ha dubte que la meva recerca m’ha permès profunditzar en aspectes que no coneixia del tot. He tingut l’oportunitat de descobrir detalls històrics que, tot i que ja coneixia, m’han donat una visió més completa. Per exemple, moltes històries em semblaven conegudes, però, a l’aprofundir-hi, van aparèixer noves dimensions que no imaginava.

Et posaré un exemple. Tots sabem que Jesse Owens va guanyar quatre medalles d’or a Berlín, un fet històric en el context de la supremacia ària que Hitler promovia. El que potser no tots saben és que Owens, originalment, no havia de guanyar aquestes quatre medalles, sinó tres. Resulta que dels quatre atletes seleccionats per al relleu, dos eren jueus. Tanmateix, el dia abans de la final, van substituir els dos atletes jueus i van incloure Owens i el segon classificat dels 100 metres, Ralph Metcalfe.

Aquesta situació, desconeguda fins al moment, em va portar a investigar més a fons sobre aquests atletes. La meva recerca em va conduir fins al Museu de l’Holocaust dels Estats Units, on vaig descobrir que un dels atletes implicats va escriure un text que encara es conserva allà. En aquest escrit, mai revela qui va prendre la decisió, però deixa clar que no sap si va ser l’entrenador —que era el mateix de la universitat dels altres dos atletes del relleu— qui va fer els canvis, o si la mesura es va adoptar per evitar que un atleta jueu ocupés el podi i per no incomodar Hitler.

Aquesta història era totalment desconeguda per a mi fins que vaig començar a investigar. Amb el temps, he descobert una gran quantitat d’històries relacionades amb aquest tema. Algunes d’elles ja eren conegudes, però quan es fa una investigació més profunda, emergeixen més detalls que revelen aspectes poc tractats o fins i tot desconeguts. La falta de temps o la tendència a quedar-se a la superfície d’aquestes històries ha fet que molts d’aquests fets no hagin estat explicats del tot. Així doncs, la part oculta d’aquesta història no és necessàriament alguna cosa tèrbola o misteriosa, sinó més aviat aquelles peces que no s’han narrat probablement per manca de temps o per l’escassa atenció prestada a molts dels esdeveniments que les envolten.

Quina d’aquestes històries t’ha emocionat més?

Moltes. Però especialment em va colpir conèixer de prop la situació d’atletes de Palestina o d’Ucraïna. Provenen de països en guerra, on ni tan sols poden entrenar amb normalitat. També em va impactar molt el cas de dues boxejadores —una d’elles, l’algeriana Imane Khelif— que van ser acusades de ser homes. És feridor. Elles han competit amb el gènere amb què van néixer. Si en el futur es demostrés el contrari, ja es veuria. Però ara mateix, són dones que competeixen com a tal.

També tractes dos casos de dues dones molt impactants.
Sí. Una d’elles és Rebeca Cheptegei, una atleta ugandesa que va competir en marató. Quan va tornar al seu país, la seva parella la va assassinar després d’una discussió relacionada amb els Jocs. Imagina’t. L’altra és Manizha Talash, una jove afganesa refugiada a Madrid, al barri de Vallecas. En plena competició, va treure una capa amb un missatge que demanava la llibertat per a les dones afganeses. Va ser desqualificada de manera immediata i irreversible, perquè el COI no permet manifestacions polítiques.

I ella sabia que aquell acte li podia costar la competició?

Sí, ho sabia perfectament. Feia cinc mesos que hi donava voltes. No volia arribar als Jocs, que són un aparador mundial, i quedar-se en silenci. A l’Afganistan, les nenes no només no poden fer esport, sinó que ni tan sols poden estudiar. Així que va fer l’únic que podia fer. Aquesta valentia… això és l’esperit olímpic en estat pur. Són històries que m’han colpit, que m’han marcat. I llegir després entrevistes seves, veure que la Manizha ara és refugiada a París… em sembla admirable.

Amb tot aquest material sensible, delicat, valent… et va fer respecte publicar el llibre? Al cap i a la fi, expliques coses que gairebé ningú ha explicat.

Fa gairebé 40 anys que treballo als mitjans, i sempre he estat responsable del que dic en cada transmissió. Però veure-ho tot imprès, tancat, amb el teu nom a la portada… és màgic, però imposa. Vaig pensar: “I si està tot malament?”. Per sort, aquest dubte va marxar. El llibre està molt documentat. No hi ha invenció.

I el títol? Per què no vas optar per alguna cosa més política, tenint en compte que moltes històries tenen aquest rerefons?
Jo volia titular-lo Fuera de Juego, un joc de paraules que em feia gràcia. Però l’editorial va creure que La història oculta de los Juegos Olímpicos funcionava millor. I tenen raó: reflecteix molt bé el contingut. No són històries secretes, sinó poc conegudes. A mi el títol m’agrada.

La portada també crida molt l’atenció. Què representa exactament?
És un atleta polonès fent una botifarra —el gest més provocador de la història olímpica— als Jocs de Moscou 1980. Al fons es veu l’estadi Lenin i la mascota Misha. El gest va ser la seva resposta als constants esbroncaments del públic soviètic durant la prova que realitzava.

Precisament ahir, al GP d’Itàlia, van esbroncar Marc Márquez. Què opines d’aquests esbroncs? La llibertat d’expressió ho justifica tot?
Crec fermament en la llibertat d’expressió, però no tot s’hi val. No pots utilitzar-la per insultar o dir barbaritats. A MotoGP ho vaig viure de prop. Després del Sepang Clash de 2015 entre Rossi i Márquez, a Marc l’esbronquen a cada circuit. Vaig dir en directe que em semblava malament xiular algú que es juga la vida per oferir-nos espectacle. I, evidentment, “em va caure la del pulpo”. Però ho continuo pensant. Per sort, ara això ha anat a menys. Tot i que a Mugello ha tornat a passar. Em va fer gràcia que en Tardozzi demanés que no l’esbronquessin. Està bé, però tant de bo ho hagués fet fa cinc anys.

Ernest, gràcies per atendre’ns, fins i tot estant de vacances.
No, gràcies a vosaltres. Estic de vacances, sí, però parlar dels Jocs, de l’olimpisme i d’aquest llibre… m’apassiona. No és només “vull parlar del meu llibre”, sinó de les històries que realment mereixen ser explicades.