Carolina: «També escric sobre la crisi existencial dels 30, no només sobre el desamor»

Després d’un temps de silenci musical, Carolina García torna amb una nova etapa artística i personal que l’està portant a connectar més que mai amb el seu públic. Amb un estil cada cop més íntim i una narrativa honesta, la cantant presenta un nou senzill que ja està tenint una gran acollida. En aquesta entrevista, ens parla del procés vital que ha inspirat les seves noves cançons, de la ruptura que va marcar un abans i un després en la seva carrera i de com està vivint aquesta etapa de reconstrucció i empoderament.

Carol, estàs en un gran moment. Què ens en pots explicar?
Us puc dir que estic molt il·lusionada amb aquesta nova faceta. Feia molt temps que no treia música pròpia, i això sempre fa il·lusió, oi? És un nou començament, un nou equip i unes cançons amb les quals m’identifico més que mai. Tot parteix d’un procés vital que m’ha portat a compondre el que estic traient ara. Estic molt contenta, la veritat.

Creus que ara és quan més t’identifiques amb les teves cançons i més còmoda et sents amb la teva relació amb la música?
Sí, totalment. També perquè ara és quan més estic component, i això em fa molt feliç. Abans tenia una vida més estable: la meva parella, la meva casa… un altre estil de vida. Era més complicat trobar la inspiració, i moltes vegades em basava en històries d’altres. Ara tot neix d’experiències pròpies, i això em permet expressar-me millor. És molt més gratificant compondre des d’aquí, perquè sents que el que expliques pot ajudar altres persones a identificar-s’hi també.

Has parlat d’un procés vital. T’agradaria explicar una mica més per a qui no ho conegui?
Sí, i tant. No és cap secret perquè sempre he compartit gran part de la meva vida a les xarxes. Jo tenia una vida estable a la meva ciutat, en parella, i tot va canviar quan vaig decidir mudar-me. Vaig començar completament de zero. Vaig deixar aquella relació i la meva vida va canviar totalment. No diria que ara és més interessant, simplement és diferent: més alts i baixos, noves experiències, nous llocs i gent diferent. I en aquest procés de ruptura també aprens molt sobre tu mateixa i sobre la teva capacitat per superar obstacles.

Què has après d’aquesta etapa?
Molt. Va ser una relació molt intensa. Compartíem moltes coses, sobretot la música. Per això era tan visible a les xarxes socials. Però també em va ensenyar que podia continuar fent-ho tot sola. Tot i això, vaig tenir un gran parèntesi amb la música perquè la tenia molt lligada a ell. Però un dia vaig dir: “No pot ser que per una persona o una situació deixi el que més estimo a la vida”. Així que vaig tornar-hi. I això m’ha fet molt independent. Ara em sento empoderada i amb moltes ganes.

Hi ha una cosa màgica en què algú escolti una cançó i senti que expressa exactament el que està vivint. És aquesta una de les claus de la teva música?
Sí, totalment. I a més, jo soc força explícita. Si una cosa ha passat així, la canto així. Hi ha amigues que em diuen que de vegades hauria de ser menys concreta, que així la gent s’hi identifica més. Però no puc. Em surt així, ho sento així i m’agrada fer-ho així.

Això no et fa vertigen, mostrar-te tan transparent i que la gent et conegui tant a través de les teves lletres?
Sí, fa vertigen. I per això ara no comparteixo tant com abans. No sé si va ser un error o no, perquè també m’ha portat fins aquí. Exposar-se a les xarxes és part d’aquesta feina, però també m’ha ajudat molt. Hi ha hagut comentaris negatius, és clar, però també moltíssim suport. Ha estat un procés agredolç, amb sentiments trobats, però no ho canviaria.

Com gestiones els comentaris negatius, sobretot sabent que poden afectar la salut mental?
Per sort no he rebut hate a nivell físic ni insults greus, però sí comentaris dolorosos, sobretot durant la ruptura. Com que la relació era tan pública, molta gent em preguntava coses o m’enviava rumors. I, és clar, jo estava intentant fer contacte zero, i això no ajudava. Però entenc que no ho feien amb mala intenció. Tinc la sort de tenir una comunitat petita però molt bonica, que em dona suport i hi és de veritat.

Com ha rebut aquesta comunitat la teva nova feina?
Molt bé, la veritat. Hi havia moltes expectatives perquè feia molt temps que no publicava res. Hi ha gent que s’ha quedat enganxada als meus covers, perquè jo vaig començar així, i em continuen demanant versions. Però ara vull que la gent em conegui per les meves cançons, pel que escric i em representa. Estic en aquest procés de recordar al públic que estic viva i que continuo aquí.

T’esperaves aquesta acollida tan càlida després de tant temps fora?
El vertigen hi és sempre, és clar. Fa por fotre’t la hòstia després d’estar tant temps parada. Però tinc un equip molt guai que m’ajuda molt, i també seguidors fidels que em segueixen des de fa més de 10 anys. A vegades penso: “Jo segueixo algú des de fa tant de temps?”. És molt fort, i m’emociona.

T’has inspirat en algun artista durant aquest temps?
Sempre he estat molt fan de com compon la Taylor Swift. Crec que compartim aquest estil narratiu, molt descriptiu. L’escoltava molt d’adolescent, i tot i que el seu estil ha evolucionat, aquella part antiga d’ella està dins meu. Així que sí, a nivell de composició, és el meu referent més gran.

Les teves noves cançons estan marcades pel desamor, però també per una introspecció més existencial, oi?
Sí, he escrit molt sobre el desamor, és clar, però també sobre com m’he sentit durant tot aquest procés. No només a nivell de parella, sinó personal. Estic a punt de fer 30 anys i de vegades em sento perduda. Sembla que a aquesta edat has de tenir-ho tot resolt: parella, fills, estabilitat… I no és així.

Sents aquesta pressió social, especialment com a dona?
Sí, 100%. A un noi no li pregunten en una entrevista si als 30 es planteja ser pare. A nosaltres sí. Ningú m’ho diu directament, però està en l’ambient. La meva mare em va tenir amb 27, i jo estic a punt de fer-ne 30 i ni tan sols tinc parella. Estic intentant dedicar-me a la música, que no és un camí estàndard. És complicat, però intento que no m’angoixi. De moment estic feliç així. I bé, ja ho explicaré en cançons.

Al cap i a la fi, amb ser feliç ja n’hi ha prou.
Totalment. L’important, al final, és ser feliç. I ara mateix diria que estic en un moment superfeliç: estic fent el que m’agrada, viatjant, coneixent gent… no tinc cap queixa, la veritat.

Ens deies que composes des del que et passa pel cap: idees, pors, vivències… però com t’enfrontes al full en blanc?
Normalment parteixo d’una idea. A vegades estic pel carrer, trec el mòbil i apunto una frase o una paraula, o fins i tot gravo una nota de veu. O se m’acut un títol i penso: “Ostres, això és un bon títol per a una cançó”. A partir d’aquí desenvolupo la idea. Sempre sorgeix d’alguna cosa que estic sentint, alguna cosa que em remou una mica.

Comences sempre per un títol?                                                                                                      No necessito un títol com a tal, però sí un concepte. No puc seure amb la guitarra sense saber de què vull parlar. M’ha de voltar alguna cosa pel cap. A vegades una frase clau o una tornada em donen l’empenta, però no és obligatori.

Quina és la part més difícil del procés de composició? I, quan ja tens la cançó, t’agrada escoltar-te?
Quan faig una guia a l’habitació amb la guitarra i el mòbil, l’escolto en bucle. Després em passen la producció, i també la poso en bucle. Però quan surt oficialment, ja no la vull escoltar més [riu]. Ja és fora, que l’escoltin els altres. Em passa que les cremo abans que surtin. Ara mateix ni tan sols escolto les cançons que estic publicant; estic més centrada en les que venen.

Quantes cançons has publicat en total?
Uf, no ho sé exactament. Hi va haver una època en què publicava un cover setmanal, i tinc un bon catàleg a Spotify, iTunes… poden ser unes 60 cançons. Però si parlem de temes propis, no en són tants. Aquest és el meu tercer tema original com a part d’aquesta nova etapa del meu projecte com a artista.

Fa poc la Lana Del Rey va ser criticada per llegir la lletra al mòbil durant un concert. Què n’opines?
Em sembla el més normal del món. Som humans! Jo també m’he equivocat. A vegades estic en una entrevista i em perdo en la pregunta. Em costa focalitzar. Així que ho entenc perfectament. Em sembla superhumà que tregui el mòbil, com faria qualsevol.

Tens nervis abans de sortir a l’escenari? Ets supersticiosa?
Supersticiosa no, però nerviosa, moltíssim. Em venen pensaments intrusius: que m’equivoqui en la lletra, que desafini, que no agafi bé el to… Pujar a un escenari és assumir molts riscos, i saps que hi ha mòbils gravant. Però un cop canto la primera cançó, ja em relaxo i dic: “Vinga, ja està, ara a tirar”. I els nervis mai marxen del tot. Fins i tot els artistes més grans diuen que sempre tenen papallones a l’estómac.

Mires el públic als ulls o fixes la vista en un punt?
Mirar cara a cara em posa nerviosa. Crec que això s’aconsegueix amb l’experiència. Sempre hi ha algú en qui et fixes, sobretot a les primeres files, però en general intento no mirar tothom directament perquè em distrec.

Imagina que fem aquesta entrevista d’aquí 10 anys. On t’agradaria estar?
No et diré que vull ser una superestrella i omplir un WiZink… tot i que tant de bo, és clar. Però et prometo que em conformaria amb poder dir: “Em dedico a la música”. Ja sigui des de l’ombra, component per altres artistes, produint, o estant damunt de l’escenari. Tot el que estigui lligat a la música m’apassiona. Això ja seria un triomf.

Com va reaccionar la teva família quan vas decidir dedicar-te a la música?
No vinc d’una família d’artistes, i al principi no els va agradar gaire. Vaig estudiar Dret, tot i que no vaig acabar la carrera, em vaig quedar a tercer. Sempre han estat amb el run-run de: “Per què no l’acabes?”. Però ara són els meus fans més grans. Cada vegada que trec una cançó la comparteixen, l’escolten en bucle… Estan feliços. Però com a pares, és clar, tenen por, pensen en el teu futur. I la música és una cosa inestable, els fa por… i a mi també, és clar.