Anna Delgado: “No vull deixar de ser jo per agradar a tothom”

No, mai m’ho havia plantejat. Tot va començar quan vaig conèixer la meva parella, que està molt vinculada al món digital. Primer m’hi vaig introduir a través del maquillatge, que ja no té res a veure amb el que faig actualment. Més endavant, arran del projecte de la “Vuelta al Mundo”, ell em va animar molt a tirar-m’hi de cap. Em va donar molt suport, perquè jo dubtava molt. Sempre deia: “És que no ho sé, no ho veig clar…” Fins que un dia vaig dir: “Vinga, va, endavant.” I m’hi vaig llençar.

Va ser un pas difícil?

La veritat és que en aquell moment no ho vaig viure com un pas complicat. Tot i així, tenia molts dubtes. Penses en les crítiques, en com les encaixaràs… I, de fet, em vaig exposar molt de cop. Va ser tot molt sobtat. La “Vuelta al Mundo 3” la va veure moltíssima gent.

I aleshores vaig pensar: “No sé si estic preparada per a això…” I sí, les crítiques em van afectar molt. Vaig patir bastant. Ara ho porto molt millor, però en aquell moment em va fer molt mal, i no tenia clar si volia dedicar-m’hi. Al final, entre la meva parella, els amics i la família, em van donar el suport que necessitava per continuar.

Farem una mica de viatge per conèixer-te millor. Com et definiries per a qui no et conegui?

Intensa. Soc una persona molt intensa, visc les emocions amb força. A vegades això és positiu, i d’altres no tant. Però també em considero molt positiva. Sempre intento veure el costat bo de les coses, tot i que quan alguna cosa em fa mal, ho pateixo molt. Amb tot, intento tirar sempre pel camí de l’optimisme.

I ara mateix, en quin moment emocional et trobes?

Crec que estic en el millor moment de la meva vida. Em sento molt feliç. Tinc uns amics que m’estimen, una parella que estimo amb bogeria i amb qui comparteixo una relació molt sana, i una família que sempre hi és. Em sento molt, molt afortunada.

Aquesta felicitat ve acompanyada d’un canvi de look, oi? Ja saps què et faràs?

Tinc una idea, però encara no ho tinc decidit del tot. No vull avançar res perquè ahir ho pensava i deia: “Potser és una bogeria.” Tampoc és res exagerat, però per a mi sí que ho és. El canvi serà, bàsicament, de color.

Anna, ets molt riallera. No has deixat de somriure des que hem començat, i això també es reflecteix a les xarxes. D’on surt aquest optimisme?

Com t’he dit, intento ser positiva sempre. M’agrada transmetre felicitat, perquè se m’encomani també. M’encanta sentir-me feliç. Ara bé, evidentment tinc els meus moments, també em puc enfadar molt i tinc caràcter. Però sempre intento mostrar un somriure, que la gent em vegi com una persona alegre.

I es nota. També ho transmet la teva manera de vestir. Fas servir molts colors vius.

Sí! M’agraden molt els colors alegres. Bé, a l’hivern potser vaig una mica més apagada, però a l’estiu… Mira: ungles roses, tot!

Quan vas començar a exposar-te, algunes persones deien: “No em crec tanta felicitat.” Com vas gestionar aquests comentaris?

Em feia molta ràbia, perquè pensava: “Ostres, és que soc així!” Em generava impotència. Em deien que cridava molt, que tenia veu de xiulet… Però és que aquesta soc jo: cridanera, riallera, intensa. Tot i això, ara ho gestiono molt millor. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui.

Tot i que es parla molt de salut mental, les crítiques fan mal. 

Quan em vaig exposar per primer cop, vaig rebre molts comentaris negatius. Això ho sap tothom. Ara ja no passa tant, però al principi ho vaig passar molt malament. Em mostrava feliç a xarxes, però per dins estava tocada. I crec que, simplement, m’hi vaig acostumar. La meva parella em va donar un consell que m’ha ajudat molt: imaginar-me qui hi ha darrere d’un comentari dolent. I quan ho faig, penso: “Segurament és algú infeliç.” Perquè, si no em coneixes, per què vols fer-me mal?

T’has arribat a plantejar canviar la teva manera de ser per culpa de les crítiques?

No. Mai. No m’ho he plantejat ni un sol moment. Sempre he tingut gent al costat que m’ha recordat qui soc: “Tu ets així, no canviïs.” I mai m’ha passat pel cap fer-ho. Sé que hi ha gent que m’estima tal com soc, i això és el que compta. Evidentment, hi haurà qui no em suporti, però no vull deixar de ser jo per agradar a tothom.

Un dia,  vas compartir una foto amb els teus amics i vas escriure: “Per aquells que pensen que no en tinc”. Per què?

La gent es pensava que no tenia amics només perquè no els mostrava, però és que no volen sortir a les xarxes. És totalment respectable. La gent sovint creu que mostres tota la teva vida, i no és així. Hi ha parts que em reservo, com la meva amistat amb persones que prefereixen estar fora del focus.

Parlant d’això, com és el teu dia a dia? Tens una rutina clara o improvises?

El meu dia a dia és bastant caòtic, la veritat. Intento tenir una rutina, però cada dia és diferent. Al matí, si tinc campanyes per gravar, ho faig; a la tarda, genero contingut. També quedo amb els meus amics, tot i que soc molt casolana. M’encanta estar a casa, mirar una sèrie tranquil·la. És el meu moment preferit. Tot i això, sempre trobo temps per veure els amics.

Parlem de col·laboracions i campanyes. Com funciona aquest món i com t’hi vas introduir?

Al principi estava molt perduda. Feia el meu contingut i prou. Però després vaig entrar en una agència, i crec que és la millor decisió per a qui es vol professionalitzar. Són ells qui em gestionen les propostes, em diuen què hi ha, i jo decideixo. Si no em sento identificada amb una marca, la rebutjo. No vull promocionar res que no em representi.

Amb quins productes et sents més còmoda?

Amb maquillatge, que m’encanta. També amb menjar: soc fan de la sopa, fins i tot a l’estiu! [riu] I m’encanta el pollastre. I també gaudeixo molt amb coses relacionades amb festivals.

Et consideres casolana, però també et veiem en festivals. I les discoteques?

Això em costa més. Hi vaig de tant en tant, però normalment a les tres ja vull ser al llit. [riu]

Parlem de l’Adrià: com va començar tot?

Doncs… per xarxes. Jo el vaig començar a seguir. Ell i un amic seu havien començat la seva primera “Vuelta Al Mundo”. Les meves amigues els seguien, i jo, per curiositat, també. L’Adrià em va cridar l’atenció. El vaig buscar a Instagram, el vaig seguir i li vaig respondre una història. Vaig comentar-li alguna cosa neutra, i ell em va respondre. Però la conversa va quedar allà.

Quan es va reprendre?

A la segona part de la “Vuelta Al Mundo”. No recordo qui va escriure primer, però vam tornar a parlar. Pocs dies després, jo vaig anar a Madrid sola uns dies, i ell em va veure a una història. Així doncs, em va proposar anar a sopar, i així va començar tot.

Però va costar, oi?
Sí, sí, va costar. Vam començar a quedar, però ell mai no havia tingut parella i em va dir que no se sentia preparat per a una relació. Va ser molt respectuós, m’ho va dir amb educació, i jo ho vaig entendre. Però després es va penedir. Va canviar d’opinió i va veure clar que volia estar amb mi.

I tu ho vas tenir clar des del principi?
La veritat és que sí. Tot i que en algun moment em vaig preguntar si era bona idea estar amb algú conegut. Després de la primera volta al món, ell i els seus amics es van fer molt populars, i no sabia si estava preparada per tenir una relació amb algú així. Però quan quedàvem, ell sempre em mostrava la seva part més normal, la d’un noi senzill.

Com porteu el seu ritme de feina, les voltes al món, la distància…?
Uf… La volta al món la vaig portar molt malament. Quan ell se’n va anar, el vaig trobar molt a faltar. El fet que ell sigui a Madrid i jo a Barcelona ho portem bé perquè ens veiem sovint; com a molt, passen dues setmanes sense veure’ns. Però trobo a faltar coses com poder passar per casa seva una estona a la tarda. També em passa que, si estic trista, em ve de gust veure’l… i no puc. Amb la volta, però, va ser especialment dur. El canvi horari em matava. Em posava alarmes per poder parlar amb ell. Quan ell em deia que tenia una estona lliure per descansar de l’edició, jo m’hi adaptava i em despertava per parlar-hi.

Però vas estar vuitanta dies sense veure-us, tot i que en algun moment sí us vau veure. 
Jo no sabia que hi aniria. Quan vam començar la relació, ja tenia por que marxés un altre cop. I quan m’ho va dir… vaig estar plorant una setmana. Després em van confirmar que hi aniria, i em vaig posar molt contenta. Però aquell mes d’incertesa, de no saber quan ni com hi aniria, se’m va fer etern. Tenia moltes ganes de veure’l. Tot i això, ben mirat, no em vaig morir! (riu)

Creus que això va reforçar la relació?
Sí, totalment. Encara que sortissin de festa o fessin plans, jo tinc molta confiança en ell. Mai vaig pensar res estrany ni vaig tenir gelosia. Al contrari, li deia: “Ves de festa, passa-t’ho bé, t’ho mereixes”. Ell sempre té cura de mi, i jo també en tinc d’ell.

Però fixa’t com canviava el que tu senties segons el que deia la gent…
Ja… la gent opinava molt. Comentaven que si sortien, que si feien això o allò. Però jo estava tranquil·la, perquè confio molt en ell.

Per què creus que encara genera debat que els nois tinguin parella, com si ja no poguessin ser els mateixos?
Crec que és bonic veure com creixen. Han passat anys des de la primera volta al món i, òbviament, ja no són els mateixos nois. Per exemple, l’Adrià en aquella època era més nen, amb una altra manera de pensar. Ara el veig més centrat, amb el seu cotxe (tot i que li costa aparcar, pobret). Però m’encanta veure com ha crescut, com viu en parella… És una cosa molt bonica, i cal aprendre a veure-la així.

I aquella cançó que et va dedicar l’Adrià? Com va ser aquell moment?
Va ser quan em va demanar per sortir. Un dia em vaig despertar amb un ram de flors enorme i una nota que deia: “Vols ser la meva parella?”. No m’ho podia creure! Li vaig dir que sí, és clar. I després em va dir que tenia una altra sorpresa: una cançó que havia compost ell mateix a casa seva, amb el seu micro. Vaig plorar, vaig saltar d’alegria… Va ser un dia increïble. La cançó la va canviar molt abans de publicar-la, però volia que fos la primera. I és preciosa.

Teniu un tatuatge conjunt, oi?
Sí. I tot i que hem rebut moltes crítiques per això, no me’n penedeixo gens. Em va sortir del cor. Sento que és l’amor de la meva vida i vull compartir la vida amb ell. Ho sento així, de veritat.

Us heu plantejat independitzar-vos, viure junts?
De moment no. Fa poc més d’un any que estem junts, i ell és molt feliç vivint amb els seus amics. Crec que tot té el seu moment. No descarto que arribi, però ara mateix estem bé així. Quan sentim que és el moment, en parlarem. Tot arribarà.

Et molesta que sovint et presentin com “la parella de l’Adrià”?
Ho entenc, però m’agradaria que es comencés a dir “Anna Delgado”. Perquè soc una persona amb la meva pròpia vida, amb el meu contingut, amb els meus projectes. No soc “Adri i la seva parella”, no som un grup de música! (riu) Òbviament, ell va ser un impuls per començar a les xarxes, però ara estic construint el meu propi camí. De vegades penjo TikToks sola, i si a algú li agrada el que veu, que sàpiga que soc jo sola. Sense l’Adri al costat. Estic oferint el meu propi contingut.

Què t’il·lusiona ara mateix?
Estar amb la gent que estimo. És el que més feliç em fa. Estar amb la meva família, amb els amics i amb el meu xicot. M’encanta el mar, viure a prop de la platja… però el que realment em completa és compartir la vida amb les persones que vull.

Si poguessis enviar un missatge a l’Anna de fa un parell d’anys, què li diries?
Li diria: “Déu meu, com t’ha canviat la vida”. Perquè vaig passar una època complicada, ho vaig passar malament, i ara soc tan feliç… Si l’Anna d’aleshores em veiés ara, no s’ho creuria.

I quin missatge t’agradaria enviar a qui t’ha escoltat avui?
Que soc una noia normal i corrent. Molt feliç, i que intento transmetre aquesta felicitat als altres. No pretenc agradar a tothom, però sí que m’agradaria que la gent veiés que soc autèntica i senzilla.