Aquest octubre es compleixen 40 anys de la inauguració del Parc de l’Espanya Industrial, un dels espais verds més emblemàtics del districte de Sants-Montjuïc. Situat entre els barris de Sants i Hostafrancs, el parc ocupa els antics terrenys de la fàbrica tèxtil La España Industrial —coneguda també com el Vapor Nou—, fundada el 1847 per la família Muntadas. Durant dècades, aquella fàbrica va ser un dels motors econòmics del barri i va arribar a donar feina a més de 2.500 persones a finals del segle XIX.
Després del tancament definitiu de la fàbrica, a finals dels anys seixanta, la propietat va intentar destinar el solar a usos residencials, amb la previsió de construir-hi habitatges per a unes 10.000 persones. La forta oposició del moviment veïnal de Sants i Hostafrancs va ser clau per aturar aquell projecte i aconseguir que l’Ajuntament destinés l’espai a equipaments i zones verdes. Aquesta mobilització ciutadana va marcar un precedent en la defensa del territori urbà i en la configuració d’una Barcelona més participativa.
El parc, dissenyat pels arquitectes Luis Peña Ganchegui i Francesc Rius, va ser construït entre el 1982 i el 1985 i inaugurat oficialment aquell mateix any. La seva arquitectura combina formigó, aigua i escultura amb una clara intenció simbòlica: preservar la memòria industrial del lloc i, alhora, oferir un espai obert per al lleure i la convivència. Entre els seus elements més destacats hi ha el llac artificial, les grades de rajoles blanques, les nou torres-llum i diverses escultures procedents de l’Exposició Internacional de 1929. Dos anys més tard, s’hi va afegir una de les seves icones més conegudes: el drac-tobogan de l’artista basc Andrés Nagel.
Al llarg d’aquests quaranta anys, el Parc de l’Espanya Industrial s’ha consolidat com un punt de trobada per a la vida quotidiana dels barris que l’envolten. Espai de pas, de joc i de descans, continua essent també un exemple de reconversió urbana i de lluita veïnal per la ciutat. Malgrat que veïns i entitats han reclamat en diverses ocasions un millor manteniment, el parc manté avui tota la seva vitalitat i la seva funció social.
Quatre dècades després, aquell antic recinte tèxtil s’ha convertit en un símbol de la Barcelona que va saber reinventar-se gràcies a la pressió i la implicació dels seus barris. Un aniversari que convida a recordar no només la història d’un parc, sinó també la d’una ciutat que va decidir fer-se seva la seva pròpia transformació.
Publicar comentaris (0)