Luis Cepeda: quan la naturalitat fa més gran la màgia

Ahir al vespre, la Sala 2 de Razzmatazz es va omplir com feia temps que no es veia. Des de primera hora, les cues a l’entrada i l’excitació dels fans anunciaven una nit especial. Luis Cepeda arribava a Barcelona, i ho feia amb la veu tocada, però amb la mateixa determinació d’aquell que sap que la música va més enllà de les cordes vocals.

Quan les llums es van apagar i el primer acord va sonar, la sala va esclatar. L’artista gallec va aparèixer amb un somriure tímid però sincer, saludant entre crits i aplaudiments. El públic, absolutament entregat, va convertir cada cançó en un cor gegant. Cepeda va construir un viatge per la seva pròpia carrera: des de les primeres cançons que el van donar a conèixer fins als nous temes que mostren la seva evolució artística. El concert va alternar moments d’energia desbordant amb instants íntims i melancòlics.

Temes com “Gentleman” o “Esta vez”  van fer vibrar la sala, mentre que balades com “Si tú existieras” o “Con los pies en el suelo” van posar la pell de gallina. L’artista, conscient de les limitacions vocals de la nit, va jugar amb silencis, mirades i emoció. I el públic ho va entendre tot sense necessitat d’explicacions.

La veu pot fallar, però el cor no

Tot i els problemes de veu, Cepeda no va defugir el repte. Va cantar, va parlar, va riure i fins i tot va fer broma sobre la seva afonia. Aquesta naturalitat, lluny de trencar la màgia, la va fer més gran. Cada nota trencada era una prova de la seva entrega. El públic va ser part fonamental del concert. En els moments més difícils, les veus dels fans s’alçaven per acompanyar-lo, creant una sensació d’unió i suport que va convertir el directe en un acte d’amor col·lectiu. Poques vegades un artista i la seva audiència es troben d’una manera tan pura i honesta.

L’essència d’un artista sincer

En una època en què molts concerts busquen la perfecció tècnica, el de Cepeda a Razzmatazz va ser una oda a la imperfecció. Sense artificis ni disfresses, ahir, que estava malalt, va demostrar que la seva força no rau en la potència vocal, sinó en la veritat que transmet. Quan va arribar el final, la sala era un mar de llums i emocions. Els aplaudiments no cessaven, i ell, visiblement commogut, va donar les gràcies diverses vegades. Aquell “gràcies” sonava més com un “us dec aquesta nit”.

Una nit per recordar

Quan la música es va apagar, quedava flotant una sensació difícil d’explicar. Havia estat un concert realment perfecte dins de l’imperfecció que podria haver suposat, a causa de la seva situació. Cepeda va marxar amb la veu cansada, però amb el cor més ple que mai.

Perquè hi ha nits en què el talent es mesura en decibels, i d’altres en què es mesura en veritat. I ahir, a Razzmatazz, la veritat va sonar més fort que qualsevol nota.