Mafalda Cardenal: “Pensava que era una història molt meva, però va resultar que era de totes”

Amb una sensibilitat que posa la pell de gallina i una autenticitat que travessa cada vers, la Mafalda Cardenal s’ha guanyat un lloc especial al cor de la seva generació. La seva música barreja allò íntim amb allò universal, allò vulnerable amb allò poderós, i és capaç de fer-te ballar mentre se t’escapa una llàgrima. Encara que va començar volent ser “cantant de Spotify”, l’escenari s’ha convertit en el seu lloc preferit al món. I és que hi ha alguna cosa en ella que connecta sense filtres: ja sigui amb una cançó que ajuda a tancar una etapa, amb un ritual absurd abans de sortir a cantar, o amb una anècdota surrealista en un concert de barri.

Com estàs gestionant aquest estiu tan intens? Tu mateixa vas dir que deixaves la platja, però que estaries dalt dels escenaris. I no pas pocs, precisament…

Total, és impressionant! La veritat és que és una bogeria… A vegades ho penso i dic: “Com pot ser que aquesta sigui la meva vida?”. Si m’ho arriben a dir fa dos anys, fins i tot fa un any i mig, no m’ho hauria cregut. Però bé, estic molt agraïda. Tinc la sort de ser en diversos festivals, de conèixer gent increïble i llocs nous. Poder cantar davant de tanta gent és una autèntica passada. I sí, a vegades enyoro anar a la platja, és clar, però sempre intento trobar algun moment per anar a la piscina o desconnectar una mica. No em queixo gens, la veritat.

La teva vida ha canviat moltíssim. Tens 23 anys i ja ets una artista amb una carrera molt visible. Trobes a faltar aquell anonimat que tenies abans? Veus la vida dels teus amics i penses “potser m’agradaria viure això”?

A veure, l’anonimat com a tal… tampoc gaire, perquè tampoc soc una persona ultra coneguda. Puc anar tranquil·lament pel carrer, anar a un restaurant… El màxim que em passa és que em demanen un parell de fotos, i a més a més em fa molta il·lusió. Aquest tipus de gestos sempre m’emocionen.

Però sí que és cert que a vegades veig la vida dels meus amics i penso: “Ostres, quina pau, no?”. Ells van a una oficina, després tornen a casa i desconnecten. Per a ells és més fàcil separar la feina de la vida personal. En el meu cas, això és molt més complicat, perquè el que soc com a artista està molt lligat a qui soc com a persona. Però no canviaria la meva vida per res. Estic feliç, sento que tinc una sort immensa de poder-me dedicar al que m’agrada, i tant de bo pugui continuar pensant així molts anys més.

Com et trobes creativament ara mateix? Estàs component, explorant nous sons…?

Estic en un punt molt tranquil. No diria que estic bloquejada, gens ni mica, simplement m’estic donant una mica de temps per descobrir quin so vull explorar pròximament. El dia que en tinc ganes, agafo la guitarra, componc un parell de coses… però sobretot intento no pressionar-me. Al final, sempre tinc alguna cosa per explicar, perquè m’encanta parlar i compartir el que sento.

Vas tenir algun referent musical de petita? Amb qui t’agradaria compartir escenari?

Buf! Sempre em costa respondre això perquè mai em surt un nom d’entrada. Però mira, l’altre dia vaig conèixer el Melendi… i va ser molt fort! Em vaig posar nerviosíssima. Va ser com un xoc, perquè em vaig adonar que l’havia admirat molt de petita, i que em sabia totes les seves cançons.

Així que sí, et diria el Melendi. També l’Alejandro Sanz: al meu cotxe sempre hi havia tres discos, i un era seu, així que me’l sé de memòria. I, clar, també et diria la Taylor Swift (riu). En realitat, em fa il·lusió compartir escenari amb qualsevol artista que em vulgui convidar. I si a sobre és amb amics, doncs encara millor.

Ara que està tan de moda omplir estadis —com la Lola Índigo, per exemple—, tu tens en ment algun escenari somiat? Et veus omplint un gran recinte?

A veure, hem fet la meva primera gira per Espanya i ha estat una experiència preciosa. Eren sales amb 300 persones, però eren 300 persones que es sabien cada lletra, cada cançó. Això és màgic.

Òbviament, a tothom li encantaria omplir un estadi, però no és una cosa que tingui gaire present ni que m’obsessioni. Soc molt de viure el dia a dia amb tranquil·litat. I crec que també influeix el fet que mai havia somiat ser cantant. Tot això m’ha vingut una mica per sorpresa. Sempre ho veia com una fantasia, una cosa inabastable. Així que ara m’ho prenc amb calma. Si algun dia arriba això d’omplir un estadi, doncs genial, però no és una fita que em marqui a curt termini. Són coses que, si han de passar, passaran.

Vas arribar a estudiar algun cicle o carrera abans de dedicar-te del tot a la música?
Sí, vaig acabar la carrera. Vaig estudiar Administració d’Empreses i la vaig acabar sencera. Vaig fer les meves pràctiques i tot. Sempre vaig tenir clar que, si començava una carrera, l’acabaria. I la veritat és que em dona molta tranquil·litat tenir aquest “pla B”. Això de la música fa moltes voltes. Tenir una alternativa tan real i accessible em permet viure aquesta carrera amb més calma. Puc pensar, per exemple: “Aquest estiu me’l prenc amb més tranquil·litat, no cal que em posi a escriure el segon disc ja”. Cal relativitzar, perquè al final, encara que la música sigui una cosa especial, no deixa de ser una feina com qualsevol altra. Diferent, sí, però una feina. I tenir aquesta base m’ajuda mentalment, sobretot.

Us imposen terminis per entregar cançons o depèn del projecte?
Depèn. Quan era independent, ho decidia tot jo. Tu fan, per exemple, la vaig llançar sent completament independent. Ningú volia que la tragués perquè era una balada i em deien que no funcionaria. Però jo creia en aquella cançó, la vaig treure, i al final va funcionar.

Ara, estant amb una discogràfica com Sony, sí que hi ha una mica més de planificació, però mai m’han imposat res. M’han proposat coses, però l’última paraula sempre la tinc jo. Si vull treure un disc físic, és clar, aquí sí que hi ha dates tancades perquè s’ha de lliurar amb tres mesos d’antelació. Però en general tot es decideix en conjunt, en reunions on participem tots, i sempre s’arriba a un consens. Mai m’han dit “has de treure aquesta cançó tal dia” i ja està. Estic molt contenta amb l’equip que tinc, perquè tot es construeix des de la col·laboració.

Precisament, quan vas treure Tu fan es va generar un boom i tothom va començar a posar-te cara, veu, i a cantar la teva cançó. Com vas viure aquell moment?
La veritat és que va ser una bogeria i estic superagraïda, sempre li estaré molt agraïda a aquella cançó… i a aquell ex que em va inspirar a compondre-la [riu]. En aquell moment, jo ja tenia un repertori bastant ampli. Abans de Tu fan havia tret unes deu o onze cançons. De fet, ja havia fet el meu primer concert i havia estat a l’Arenal Sound fins i tot abans que existís aquest tema.

D’altra banda, és veritat que em va agafar una mica desprevinguda, però no del tot des de zero. Ja tenia un equip de management, que encara segueix amb mi. Em van ajudar moltíssim a entendre com funcionava tot això i em van assessorar molt bé. Així que, al final, crec que envoltar-me de l’equip adequat va ser clau per gestionar tot el que va venir després de la millor manera possible. Si hagués estat sola, sense saber per on tirar, hauria estat molt més difícil.

Hi ha una cosa que potser no et pregunten gaire, però aniré directa: com pot ser que totes tinguem el mateix ex? El que expliques en aquella cançó és una cosa que moltes hem viscut.
Totalment. El fort és que al principi em feia una mica de por treure-la, perquè la sentia com una cosa molt personal. Sempre que et trenquen el cor penses que ets la persona més trista del món, que això només et passa a tu. Em va costar molt publicar-la per aquella por de: “I si sóc l’única boja a qui li passa això?”

Però per sort vaig entendre que no era així, i em tranquil·litza molt que m’ho diguis. Ja havia superat aquella ruptura quan va sortir la cançó, de fet vaig trigar bastant a treure-la precisament per aquella por. Em va ajudar a relativitzar i a entendre que el desamor és universal. Al cap i a la fi, a totes i tots ens han trencat el cor.

Després d’aquella ruptura, diries que les següents et van fer menys mal o d’una altra manera?
Sí. Aquella vegada em van trencar el cor de debò. Jo era molt ingènua i ho vaig passar fatal. I això que sóc una persona molt feliç, de fet, em faig ràbia a mi mateixa quan estic trista [riu]. Però recordo perfectament estar en plan: “m’ho passo genial amb les meves amigues, però després torno a casa i estic trista”.

Mai m’ha tornat a fer tant mal. Crec que de tot s’aprèn. He espavilat. I el que dic a la cançó és cert: jo tenia aquella persona en un pedestal i ell a mi no. Després d’allò, no he tornat a posar ningú en un pedestal. Vaig entendre que idealitzava molt les persones que m’agradaven i després pensava: “tampoc ets per tant… i jo tampoc sóc tan poc”. Em va ajudar molt a verbalitzar coses que potser no havia acabat de processar.

Ets molt passional, oi?
Sí, sóc molt intensa, ho reconec. Però crec que és una cosa positiva. Sempre ho dic: em fotré la patacada, però almenys gaudeixo molt el camí cap a ella. Això sí, en el meu dia a dia no sóc pesada. Amb les meves amigues, per exemple, no explico els meus drames tot el temps. Crec que precisament per això escric cançons: ho deixo tot anar a les notes de l’iPhone i ja em quedo més tranquil·la. Tota aquesta intensitat la canalitzo allà.

Després de Tu fan va arribar una altra cançó que també va tenir molt d’impacte: No estábamos juntos. Molts deien que era com una segona part. Ho veus així?
Podria ser, encara que en realitat No estábamos juntos no va sobre mi. És de les poques cançons que he escrit inspirant-me en una altra persona. En aquest cas, vaig pensar en una amiga que estava passant per una cosa similar i em va sortir com un crit de: “amiga, obre els ulls”.

A mi em va ajudar molt veure la meva pròpia situació reflectida en una cançó, així que vaig pensar: a veure si aconsegueixo fer-li obrir els ulls. No sé si va ser per la cançó o no, i tampoc sé si ella sap que és sobre ella… però bé, ja no està amb aquell noi i jo feliç, perquè era un inútil i la tractava fatal [riu]. Al final, veure la teva situació des de fora ajuda a posar límits.

Què demanes tu en una relació? Com imagines la teva parella ideal?
Doncs vull una persona normal, la veritat. No demano gaire. Només que em donin la importància que crec que mereixo. I, per descomptat, no demano res que jo no estigui disposada a donar. Per mi, una relació ha de ser 50/50. A vegades un pot més i dona una mica més, i altres vegades l’altre. Però ha d’estar equilibrat. Quan es torna unilateral, és quan les coses es torcen. I això va ser el que em va passar amb la relació que va inspirar Tu fan.

Aquella explosió emocional que va generar Tu fan ara també la veiem reflectida en les mirades de la gent que escolta la teva nova cançó, En mi balcón. Estàs compartint vídeos preciosos de persones que s’hi entreguen completament. Què significa per a tu aquesta cançó?
En mi balcón és molt especial. Tu fan era una cançó de ràbia i desamor total. Sí sóc [riu]. Però En mi balcón és una cançó d’amor. I està funcionant genial a TikTok. Em diu molta gent: “La teva cançó em posa feliç”. I això és nou per a mi. Amb Tu fan em deien que els ajudava a superar ruptures, però mai abans m’havien dit que una cançó meva els feia feliços.

A més, veure que cada persona la fa seva és preciós. Jo la vaig escriure pensant en la meva parella, però hi ha gent que la dedica al seu gos, als seus avis, als amics… Em sembla moníssim. Em fa molta il·lusió que funcioni una cançó meva que no sigui de desamor [riu].

Ara volem conèixer el costat de la Mafalda sobre l’escenari. Ets supersticiosa?
A veure, no sé si dir-ne superstició, però un dels meus companys, en Carlos, és calb, i abans de sortir a l’escenari sempre li faig un petó al cap. De fet, quan no hi és, m’envia una foto per WhatsApp perquè ho faci a distància [riu]. És com un ritual divertit, però si algun dia me n’oblido, no passa res. No sóc gens supersticiosa en general i tampoc em poso nerviosa.

No tens nervis mentre actues?
No. Per exemple, quan vam fer La Riviera, que era el meu segon concert a Madrid, vam passar de la Moby Dick —unes 300 persones— a 2.000. I allà sí que vaig pensar: “Uau”. Veure tanta gent corejant les cançons des del principi va ser increïble. Però en general, quan estic a l’escenari, m’ho passo bé. És com si estigués cantant al menjador de casa. No em poso aquella pressió de: “Hi ha moltíssima gent”.

I t’ha passat mai que vingui un ex a un concert teu?
Sí, és clar. Normalment em porto bé amb ells, tret d’algun en concret. Però sí, ha passat, i és bastant meme, la veritat. A vegades els assenyalen des del públic i jo ric. Si en aquell moment canto una cançó de desamor, al principi pot ser una mica de xoc per a ells, sobretot quan encara no em dedicava professionalment a això. Però ningú m’ha dit mai res negatiu, més aviat tot el contrari.

Per acabar, què és el més boig que t’ha passat durant un concert?
Fa poc vam fer un concert a les festes de Moratalaz. Feia moltíssima calor i, en acabar de cantar, una nena es va desmaiar per una baixada de tensió. Jo no la vaig veure en aquell moment, va ser després del concert quan el meu mànager va venir corrents i em va dir: “Hi ha una nena en una llitera que vol fer-se una foto amb tu!” I jo vaig pensar: “Què??” Vaig sortir corrents i, efectivament, em vaig fer una foto amb ella mentre l’estaven atenent els del Samur. Mai m’havia fet una foto amb algú entrant en una ambulància. Per sort, ella estava bé, simplement va ser per la calor. Vaig riure després, és clar, perquè va ser una situació molt surrealista. Vaig pensar: “Això no m’ho esperava quan vaig venir a cantar a les cinc de la tarda”. Va ser bastant meme, la veritat.