20 d’abril de 1897: l’annexió de Sants a Barcelona i la pèrdua d’autonomia municipal

Tal día com avui Santa Maria de Sants va deixar de ser un municipi independent per integrar-se a Barcelona mitjançant un reial decret, un fet que va marcar un punt d’inflexió en la història de l’annexió de Sants a Barcelona i en la configuració del districte actual.

El context històric és clau per entendre aquesta decisió. El 1897, Espanya estava immersa en la Guerra de Cuba, un conflicte que deixava les arques de l’Estat en una situació crítica. Barcelona, en canvi, vivia una expansió urbana accelerada després de l’enderroc de les muralles. L’Ajuntament de Barcelona, amb l’aval del govern central, va veure en l’agregació dels municipis del pla una oportunitat per recuperar base fiscal, controlar la planificació de l’Eixample i centralitzar el poder en un moment de forta agitació social.

Abans de 1897, Sants era un municipi industrial amb identitat pròpia. La seva població es va multiplicar per cinc entre el 1850 i l’annexió, un creixement superior al de Barcelona, impulsat per la industrialització i l’atracció de mà d’obra. Entre les grans empreses d’aquella època cal destacar el Vapor Vell, fundat per la família Güell, i l’Espanya Industrial, de la família Muntadas, que produïen teixits destinats principalment a les classes populars.

El moviment obrer i cooperatiu va tenir a Sants un dels seus epicentres. La pionera de les cooperatives de consum va ser La Formiga Obrera, nascuda el 1885 al carrer Valladolid. La Lleialtat Santsenca (1891) i la Nova Obrera (1897) van continuar aquest llegat. El 1912, de les setanta cooperatives de Barcelona, dotze es trobaven a Sants i Hostafrancs.

L’annexió no va ser un procés consensuat. El 5 de maig de 1883, el poble de Sants va decidir, amb 2.100 signatures a favor i 1.400 en contra, formar part de Barcelona, impulsat per industrials i cacics locals. Però la pressió popular va fer que el municipi es tornés a declarar independent el 12 de juliol de 1884. El 1897, però, la decisió es va imposar per reial decret signat per la regent Maria Cristina, sense un procés de participació local. L’article quart del decret preveia una harmonització fiscal progressiva en deu anys.

Amb l’annexió, Sants no va esdevenir un districte propi. Es va integrar, juntament amb Les Corts i Hostafrancs, al districte VII, amb la seu administrativa a la Creu Coberta. L’antic Ajuntament de Sants, a la plaça de Víctor Balaguer, va quedar obsolet i va ser enderrocat l’any 1970 per donar pas a la Ronda del Mig.

Recordar aquesta història avui ajuda a entendre com es construeixen les ciutats: no sempre per consens, sinó sovint a través de relacions de poder que afecten la vida quotidiana dels veïns i veïnes. La identitat de Sants, forjada en la resistència i en la memòria col·lectiva obrera, continua viva en els seus centres socials, les seves festes populars i la seva capacitat d’organització veïnal.

FONTS CONSULTADES:

Ajuntament de Barcelona / Districte de Sants-Montjuïc (web institucional, secció Història de Sants)

Betevé / Va passar aquí (article sobre municipis agregats el 1897)

Directa.cat / Adrián Crespo (reportatge sobre cooperativisme a Sants).