El Col·legi de Periodistes de Catalunya presenta un número especial de la revista “Capçalera”

Amb motiu del centenari de la ràdio de Catalunya, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha realitzat un monogràfic en homenatge a un segle d’història sonora que ha deixat empremta en la cultura i la història catalana.

100 anys de vida

A Catalunya, l’interès per la ràdio sorgeix a principis del segle XX, en arribar notícies dels experiments que es fan habitualment a París, Londres o Alemanya. Editors, enginyers i comerciants del sector electrònic s’interessen per aquest fenomen, en entreveure en la radiodifusió possibilitats comercials i econòmiques. El primer club de ràdio es funda l’any 1922. Aquests clubs radiofònics donaran origen a diverses estacions locals durant la Segona República, com ara: Ràdio Terrassa, Ràdio Sabadell o Ràdio Manresa.

El 1936, de les 363 estacions registrades a l’Estat espanyol, 133 són catalanes. L’Associació Nacional de Radiodifusió es crea a Barcelona el 1924, fet rellevant perquè  impulsa la primera estació radiofònica regular de l’Estat espanyol: Ràdio Barcelona. Poc temps després, i ens menys d’un any, comencen les emissions de Ràdio Catalana i el 1930 comença a emetre Radio Associació de Catalunya, que tria el terreny de la defensa de la catalanitat com a tret diferenciador.

Per a aquells primers oients, sintonitzar la ràdio era molt més que simplement encendre un dispositiu; era obrir una finestra al món i deixar que la imaginació fos lliure. La màgia de l’aire cobrava vida a través de veus que semblaven sorgir del no-res, portant històries, música i notícies que despertaven emocions a cada llar.

La ràdio, sense imatges visuals que distraguessin, exigia als oients activar la seva imaginació. A cada narració, a cada descripció, es pintava un llenç mental d’escenes, personatges i emocions. Era un teatre de l’aire on cada ment creava la pròpia versió de la realitat.

Però la ràdio era més que entreteniment; era un enllaç emocional amb el món exterior. Les veus dels locutors, les notes musicals que lliscaven per l’èter, transmetien alegria, tristesa, por i emoció. La ràdio era un confident, un amic que acompanyava en els moments de solitud i de celebració.

I així, entre estàtics i melodies, la ràdio teixia un tapís d’emocions que perduraria al cor dels primers oients, marcant l’inici d’una era de comunicació i connexió humana sense precedents.

L’ona de Sants forma part d’aquesta història

El video realitzat per part del Col·legi de Periodistes recull imatges de les emissores que hi ha a Catalunya, i entre elles es troba la nostra. Volem agrair aquesta consideració i les paraules que ens recorden, una vegada més, que sempre hi serem per ser un mitjà de comunicació de próximitat. Enllaç per veure el vídeo.

I ara què?

Al llarg d’aquest segle, hem viscut: una República, dues dictadures, una Guerra Civil i l’actual democràcia. En tots aquests moments, molt d’ells de gran complexitat, la ràdio mai ha marxat. Les veus dels periodistes, o la música, sempre han estat presents. Aquesta és la màgia d’aquest mitjà de comunicació, que mai abandona a ningú. Són moltes les generacions que han fet de la seva ràdio un refugi, un espai de pau.

La tecnologia avança de forma ràpida, i això suposa un perill. “La ràdio aviat morirà”, afirmen algunes persones. Però això només ho pot dir qui no coneix la nostra història. Nosaltres ja vam ser la resistència fa cent anys.

Si dues dictadures no ens van aturar, a cas ho podrà fer la tecnologia? Ho dubtem. Encara ens queda vida, oients!